Preguntes Freqüents sobre la Urologia

La primera consulta és principalment una entrevista mèdica confidencial en què es revisa l’historial clínic i els símptomes actuals.

Segons l’edat i el motiu de la visita, pot incloure una exploració física general i, si escau, una avaluació de la zona genital o prostàtica.

L’objectiu és establir una base de seguiment i garantir un control preventiu de la salut urològica.

No sempre és necessari.

En homes joves sense símptomes, el tacte rectal sovint s’omet.

S’indica principalment en funció de l’edat, els antecedents o la presència de símptomes.

És una exploració breu, indolora i de gran valor diagnòstic per avaluar l’estat de la pròstata.

De manera general, es recomana iniciar revisions anuals entre els 45 i 50 anys, com a mesura de detecció precoç del càncer de pròstata.

En homes amb antecedents familiars directes d’aquest tipus de càncer (pare o germans), és aconsellable començar abans, al voltant dels 40 anys.

La nictúria (aixecar-se diverses vegades a la nit per orinar) és un símptoma freqüent en homes a partir de certa edat i sol relacionar-se amb el creixement benigne de la pròstata (HBP).

Tot i que no sol ser greu, convé consultar-ho amb un especialista, ja que existeixen tractaments efectius que milloren tant la qualitat de vida com el descans nocturn.

L’uròleg és l’especialista en el diagnòstic i tractament de malalties de l’aparell urinari i de l’aparell reproductor masculí.

L’andròleg és un uròleg que s’ha especialitzat específicament en salut sexual i reproductiva masculina, incloent problemes de fertilitat, disfunció erèctil i andropausa.

Sí. L’uròleg és l’especialista mèdic encarregat de diagnosticar i tractar la disfunció erèctil i altres problemes relacionats amb la salut sexual masculina.

Es tracta d’un àmbit clínic abordat amb total professionalitat i confidencialitat, amb accés a múltiples opcions terapèutiques eficaces.

No. La vasectomia únicament interromp el transport d’espermatozoides.

No afecta les hormones, els nervis ni els vasos sanguinis implicats en el desig, l’erecció o l’orgasme.

La vida sexual es manté igual, amb l’avantatge d’una anticoncepció permanent.

Durant el procediment no s’experimenta dolor.

Es pot realitzar amb anestèsia local (sense sensibilitat a la zona després d’una punxada inicial) o amb sedació suau per a més comoditat.

Les molèsties posteriors són lleus i es controlen amb analgèsics habituals.

L’eficàcia no és immediata.

Cal fer un espermiograma als 3 mesos per confirmar l’absència total d’espermatozoides al semen.

Fins aleshores, s’ha de continuar utilitzant un altre mètode anticonceptiu.

No. La vasectomia és un procediment segur que no altera la producció d’hormones, la funció sexual ni augmenta el risc de càncer de pròstata o altres malalties.

Nombrosos estudis científics han confirmat que no té efectes negatius en la salut a llarg termini.

Existeix una cirurgia de reversió (vasovasostomia), però és un procediment complex, costós i la seva taxa d’èxit disminueix amb el temps.

Per això, la vasectomia s’ha de considerar un mètode anticonceptiu definitiu.

No. El volum del semen pràcticament no canvia, ja que els espermatozoides representen menys del 5% de l’ejaculat.

L’aspecte, el color i la quantitat del semen es mantenen pràcticament idèntics després de la intervenció.

Després de la intervenció, el gland queda exposat i pot presentar-se inicialment una hipersensibilitat passatgera.

Amb el temps, la pell s’adapta i la sensibilitat es normalitza, sense afectar el plaer ni la qualitat de les relacions sexuals.

Sí. La intervenció es realitza amb tècniques quirúrgiques precises i sutures reabsorbibles fines, cosa que permet una cicatrització adequada i un resultat final estètic, simètric i natural.

La recuperació sol generar més molèsties que dolor.

Pot haver-hi incomoditat a la zona durant la primera setmana, especialment amb el frec de la roba interior.

Aquestes molèsties es controlen fàcilment amb analgèsics i cures locals.

Es recomana esperar entre 3 i 4 setmanes abans de mantenir relacions sexuals o masturbar-se.

Aquest temps garanteix una cicatrització completa i redueix el risc de molèsties o d’obertura de la ferida.

Si la fimosi no causa molèsties, a vegades es pot resoldre sola durant la pubertat.

Tanmateix, si persisteix a partir dels 14-15 anys o provoca dolor, dificultat per retreure el prepuci o problemes d’higiene, la cirurgia (circumcisió) és l’opció recomanada.

Tots dos procediments corregeixen la fimosi, però no són idèntics.

La cirurgia de fimosi pot consistir en una petita correcció que amplia l’obertura del prepuci sense retirar-lo del tot, mentre que la circumcisió implica l’extirpació total del prepuci, deixant el gland permanentment descobert.

La fimosi no tractada pot causar dolor durant les relacions sexuals, dificultat per mantenir una higiene adequada i més risc d’infeccions urinàries o balanitis.

En casos greus, pot dificultar la micció i augmentar el risc de parafimosi, una urgència mèdica que requereix tractament immediat.

Les ereccions nocturnes són normals durant la recuperació.

Poden generar sensació de tibantor, però els punts estan dissenyats per resistir la tensió.

El risc que es deixin anar és molt baix.

No sempre.

Si l’hidrocele és petit i no genera molèsties, es pot optar per un seguiment periòdic.

Tanmateix, quan augmenta de mida i causa incomoditat física o estètica, la cirurgia és l’únic tractament definitiu.

La punció amb aspiració del líquid no és eficaç a llarg termini, ja que l’acumulació sol reaparèixer.

Durant la intervenció no se sent dolor, ja que es realitza sota sedació.

En el postoperatori, les molèsties són lleus i es perceben més com a inflamació que com a dolor agut, i es controlen de manera eficaç amb la medicació indicada.

No. El procediment es realitza sobre la túnica que recobreix el testicle, sense afectar el mateix testicle ni la producció d’esperma o d’hormones.

Tampoc interfereix en l’erecció ni en l’ejaculació.

En la majoria dels casos, un hidrocele no és perillós, però pot continuar creixent i generar incomoditat, pesadesa o problemes estètics.

Si arriba a una mida important, pot dificultar l’exploració del testicle i emmascarar altres patologies.

Per això, quan és gran o molest, es recomana la cirurgia.

És molt poc freqüent.

La cirurgia no només elimina el líquid, sinó també la membrana que el produeix, cosa que fa que el tractament sigui definitiu en la majoria dels casos.

En la majoria dels casos, l’hidrocele es desenvolupa sense una causa específica.

Es produeix perquè el mecanisme natural de reabsorció de líquid deixa de funcionar correctament (com un desaigua lent), acumulant-se fluid.

No està relacionat amb hàbits, conductes ni factors atribuïbles al pacient.

El varicocele és una de les causes més freqüents d’infertilitat masculina.

La dilatació de les venes provoca un augment de la temperatura als testicles, fet que pot alterar la producció, la qualitat i la mobilitat dels espermatozoides.

La cirurgia corregeix aquest problema i millora de manera significativa les probabilitats d’aconseguir un embaràs.

Depèn. En absència de dolor, la indicació principal és quan hi ha afectació de la fertilitat (confirmada mitjançant un seminograma) o reducció de la mida testicular.

Si no es donen aquestes circumstàncies, es pot optar per un seguiment periòdic.

La intervenció millora les condicions testiculars i augmenta significativament la qualitat i quantitat d’espermatozoides, però no no garanteix de manera absoluta la fertilitat.

És, tanmateix, el tractament més eficaç per corregir aquest factor i millorar les probabilitats de concepció.

No. El procediment no interfereix en els nervis ni en les estructures responsables de l’erecció, el desig o l’orgasme.

La funció sexual es manté intacta i, en alguns casos, millora la qualitat de vida en eliminar molèsties o pesadesa associades al varicocele.

No. Es realitza sota sedació, per la qual cosa el pacient no experimenta dolor durant la intervenció.

En el postoperatori, les molèsties solen ser lleus i comparables a una sensació de cop o d’agulletes, i es controlen amb analgèsics convencionals.

El risc de recurrència és baix, especialment quan s’empra la tècnica de microcirurgia, que permet tractar de manera precisa les venes afectades.

En la majoria dels casos, la correcció quirúrgica és definitiva.